VINS. Cavas Hill

No estic segura però diria que tinc varies targetes de Cavas Hill, en tot cas, me n’ha aparegut una d’elles i probablement me la va donar el meu pare donat que aquesta empresa formava part de la seva cartera de clients.

Les sobretaules de diumenge a casa eren presidides per una ampolla de cava, una ampolla de Cavas Hill. Va ser el cava de casa durant molt de temps, fa molt de temps. El nostre cava de referència en l'època en que les ampolles anaven vestides amb una etiqueta verdosa, més aviat fosca però amb el seu distintiu particular, les pinzellades de diversos colors que es poden veure a la targeta.

La historia de Cavas Hill es remunta al segle XII, moment en el que un emigrant anglès anomenat Joseph Hill inicia l’explotació de la finca El Maset.

Cavas Hill està situada a Moja, a l’Alt Penedès. A la seva pàgina web s’hi poden veure tots els seus productes amb detall: procés d’elaboració, cupatge, nota de tast, dades analítiques... i ben aviat també es podran adquirir online.  Aquesta targeta justament pertanyia a qui va ser en algun moment delegat de vendes de l'empresa però que, actualment, no ha estat possible localitzar.

És molt important obtenir el reconeixement a la feina ben feta. A la mateixa web de Cavas Hill, s’hi pot veure el llistat de premis que han aconseguit els caves i vins d’aquesta bodega. Però, el fet mateix de poder gaudir d’una ampolla de Cava Hill, ja és bon premi.

Tradicionalment, el cava es bevia a l’hora dels postres de jornades festives però avui en dia s’han anat agafant altres hàbits de consum, qualsevol hora, dia o àpat, son bons per obrir una ampolla de cava. Fins i tot per cuinar! Aquí deixo una recepta de pollastre amb cava explicada per les cuineres de Sils. 

Que vagi de gust!

EMPRESES. Cobega

Sigui per vici o per ofici, meu o de la gent propera, per totes bandes i en moltes de les targetes apareix una relació amb el món de l’hosteleria, tot i que no sempre en tinc records associats. La quantitat de targetes que guardo de distribuïdors, proveïdors, bars i restaurants és important. Avui n’he arxivat una de Coca Cola però, ... què dir de la Coca Cola?

Doncs ràpidament m’ha passat pel cap el dia del concurs. Coca Cola convoca anualment un concurs d’escriptura juvenil  des de fa més de 50 anys.

Aquest concurs es gestiona mitjançant Cobega S.A. (Compañia de bebidas gaseosas) en les seves diferents seus, i aquesta és la targeta d’una d’elles:

L’any 1990 em van seleccionar, junt amb d’altres companys de l’escola Pere Rosselló, com a representants per participar en aquest concurs. I com no podia ser d’altra manera, en guardo les cartes... 

Era la primera vegada que aniria a Girona sola (o gairebé)!. Fent un intent per recordar aquell dia, puc dir que no recordo massa... No recordo sobre què vaig escriure, ni tant sols quin era el premi i mal em sàpiga, no recordo amb quins companys vaig anar. Malgrat això, hi ha un fet que no he oblidat: la nostra professora ens va convidar a fer un suís en un granja del centre de Girona. Aquell lloc estava ple de fotografies i tenia unes marques a la paret on s’assenyalava el nivell on havia arribat l’aigua en les diferents inundacions que havia patit la ciutat, tot plegat em va impressionar. Ja sigui per aquella ambientació o pel record d’un carrer Petritxol enyorat en aquella època, aquell moment roman present. 
L’establiment en qüestió era la GranjaMora, un lloc emblemàtic a la ciutat de Girona, que va tancar les seves portes fa poc més de  deu anys, però que ha deixat un dolç record amb les fotografies, histories, opinions  i també receptes  que per cert, conviden a tastar! 

Ah! Dono les gràcies a la Dra. Anna Ribas que m’ha ajudat a recordar.

PERSONES. Francisco Martí

A principis de la setmana vinent es celebra la festa del Vi Novell al barri de la Ribera de Barcelona. La Vila Viniteca n’és l’organitzadora, però no puc parlar de la Vila Viniteca en aquest blog sense abans haver parlat d’en Siscu.

Amb en Siscu ens varem  conèixer fa molts anys, a mitjans dels 90. Un matí, precedit d'una nit molt llarga i fosca, vam esmorzar plegats a la fleca de la plaça. Aquell dia em va fer creure en mi mateixa i no se li va fer difícil fer-ho, ell ja n’estava convençut.

Al poc temps, i gràcies a ell, vaig començar a treballar a la Vinacoteca, una feina de caps de setmana que em va fer descobrir i aprendre sobre vins, licors, caves, maridatges i vida. Aquella feina em va permetre també acabar els estudis. El més apassionant a la Vinacoteca eren els Nadals. El consumisme desbocat d’aquelles dates feia que ens passessin les hores volant, però en el moment de baixar persianes, satisfacció màxima.

Catàleg de lots de Nadal de l'any 2001. Avui dia, tot en un click!

En Siscu, és propietari de la bodega Ca N’Estruc situada a Esparreguera, a part de copropietari de Vila Viniteca i empresari sense aturador.

Com no pot ser d’altra manera, tot evoluciona... encara recordo les primeres etiquetes que vaig veure del vi d’en Siscu que, per cert, veníem al Celler del Sol.  O una Idoia de 3 o 4 anyets que voltava per la botiga buscant alguna llaminadura i que probablement ara em costaria reconèixer.

Si fos pel Siscu estaria fent estadístiques relacionades amb el mon del vi, però finalment la meva evolució va ser una altra. En tot cas, una part de com sóc és degut a tot allò que gràcies a ell vaig aprendre.

BARS. The Clansman

Sovint el dia a dia no et permet fer les coses “no obligatòries”. Aquelles coses que en principi no serien de necessitat vital però que, en definitiva com si ho fossin, ja que tant ens ajuden a mantenir la nostra salut mental. Desconnectar dels deures de cada dia és essencial, de fet a vegades penso que hauria de ser obligatori fer coses “no obligatòries”... però segur que llavors perdrien la seva gràcia....

N’hi ha que van al cinema o molts que s’estimen més anar fer esport, d’altres que fan una cerveseta, o practiquen la lectura, el bricolatge, una mica de sofà....o una barreja de tot plegat. La qüestió és poder trobar aquell moment per fer aquestes coses.

Una de les meves “no obligacions” preferides és anar a fer la cervesa, una estona de barra de bar. De ben segur que parlaré de forces bars o restaurants en aquest blog però, en tot cas, avui li ha tocat el torn al The Clansman, un bar d’estil escocès on sovint em deixava caure per fer una pinta de Guiness.

El nom de The Clansman, ve d’un llibre publicat el  1905 per  D. W Griffith, un dels pares del cinema modern.

La cervesa Guiness és del tipus stout, característica per ser forta, negre, amarga, i elaborada amb malta de civada torrada. Anualment es celebra un brindis mundial en honor a Arthur Guiness, pare d’aquesta gran cervesa.

Per als amants de la publicitat, a la web oficial de Guiness, es pot veure una extensa galeria de cartells i anuncis publicitaris d’aquesta cervesa, la historia completa de l’empresa des dels seus inicis al segle XVIII quan Arthur Guiness lloga una antiga fabrica de cervesa per 9.000 anys, o fins i tot un llistat dels projectes socials on participa la Fundació Arthur Guiness.

Salut!

INSTITUCIONS. El Cau del Jubilat dels Bombers de Barcelona

Darrera de cada targeta hi ha una historia, una empresa, una vida o més d’una.

Poc a poc  les targetes les intento traduir en un registre d’una base de dades, imagino que això ho vaig decidir fer per (de)formació professional. Però aquestes histories o vides no queden reflectides a l’arxiu...d’aquí el valor afegit d’aquest blog.

L'altre dia, quan anava introduint informació als espais en blanc de la base de dades, vaig topar amb aquesta targeta:

Vaig entrar a la web del Cau del Jubilat  i em van venir un munt de records i en especial al retrobar-me amb el meu bomber!.  De molt petita, quan anava cap a l’escola, passàvem cada dia per davant d'aquella estatua, en aquell xamfrà, en un petit espai enjardinat... m’impressionava. Fa uns mesos, passant pel mateix xamfrà vaig veure que tot plegat ja era historia i on hauria anat a parar el bomber.

Avui he pogut veure que estava sa i estalvi a les instal·lacions del Parc de Llevant dels Bombers de Barcelona , situades al Poble Nou. Hi haurem de passar algun dia!

Però bé, a part dels records personals, he de dir que el Cau del Jubilat és una bullidera d’activitats, en la seva web podeu trobar-hi molta historia, més passat que present, però curiosa de llegir i molt il·lustrada.

Remenant i navegant, resulta que els bombers de Barcelona, compten des de l’any 2001 amb una revista corporativa: Fahrenheit 451, que a part de ser el títol d’un llibre de Ray Bradbury (que per cert tinc pendent de llegir), fa referència a la temperatura en que el paper dels llibres s’inflama i crema (233ºC).

Llegint aquesta revista es poden veure per exemple les darreres actuacions més destacades dels bombers de Barcelona, noticies especialment interessant per aquest col.lectiu o bé aprendre coses tant curioses com que existeixen túnels de foc , especialment útils en simular els focs que un bomber es pot trobar en el seu dia a dia.