BARS. Birdland Jazz Club

Al bell centre de Manhattan hi ha Birdland Jazz Club, un racó de jazz amb més de 60 anys d’història. La targeta d’aquest local em va arribar de mans del Robert, recollida en alguna de les seves visites a la ciutat que mai dorm.

Birdland, com en els seus orígens, està actualment situat al Midtown i deu el seu nom a un mític del saxo i pare del BeBop, en Charlie Parker.

Artistes com Gary Cooper, Frank Sinatra o Marlene Dietrich formaven part de la clientela d’aquest local en l’època més àlgida del jazz a nord-amèrica. Però no podia ser d’altra manera, ja que de la cartellera també hi penjaven grans actuacions com les de Miles Davis o Stan Getz entre molts d’altres.

De fet, la cartellera de Birdland és encara ara un bullider d’actuacions de bandera i d’importants esdeveniments, com el que es va celebrar el passat Octubre en benefici de la lluita contra el càncer i en favor de la Fundació de l’actriu Phyllis Newman i que va comptar amb la participació de la també mítica Liza Minelli. 
Però qui passi aquests dies per Birdland Jazz Club, a qui podrà escoltar és a Michael Feinstein, reconegut com l’ambaixador de la cançó americana. Justament la popular cançó d’aquest país anomenada Lullaby of Birdland, es va escriure en homenatge a Charlie Parker i a l'establiment que avui ens ocupa. Lullaby of Birdland, creada l’any 1952, ha estat versionada per incomptables artistes com ara Ella Fitzgerald o Amy Winehouse. 

 

Lullaby of Birdland, Ella Fitzgerald and Duke Ellington Orchestra

BARS. The Clansman

Sovint el dia a dia no et permet fer les coses “no obligatòries”. Aquelles coses que en principi no serien de necessitat vital però que, en definitiva com si ho fossin, ja que tant ens ajuden a mantenir la nostra salut mental. Desconnectar dels deures de cada dia és essencial, de fet a vegades penso que hauria de ser obligatori fer coses “no obligatòries”... però segur que llavors perdrien la seva gràcia....

N’hi ha que van al cinema o molts que s’estimen més anar fer esport, d’altres que fan una cerveseta, o practiquen la lectura, el bricolatge, una mica de sofà....o una barreja de tot plegat. La qüestió és poder trobar aquell moment per fer aquestes coses.

Una de les meves “no obligacions” preferides és anar a fer la cervesa, una estona de barra de bar. De ben segur que parlaré de forces bars o restaurants en aquest blog però, en tot cas, avui li ha tocat el torn al The Clansman, un bar d’estil escocès on sovint em deixava caure per fer una pinta de Guiness.

El nom de The Clansman, ve d’un llibre publicat el  1905 per  D. W Griffith, un dels pares del cinema modern.

La cervesa Guiness és del tipus stout, característica per ser forta, negre, amarga, i elaborada amb malta de civada torrada. Anualment es celebra un brindis mundial en honor a Arthur Guiness, pare d’aquesta gran cervesa.

Per als amants de la publicitat, a la web oficial de Guiness, es pot veure una extensa galeria de cartells i anuncis publicitaris d’aquesta cervesa, la historia completa de l’empresa des dels seus inicis al segle XVIII quan Arthur Guiness lloga una antiga fabrica de cervesa per 9.000 anys, o fins i tot un llistat dels projectes socials on participa la Fundació Arthur Guiness.

Salut!

PERSONES. Daniel Culubret

Ja sigui per moments viscuts, per les paraules dites, o les no dites, sensacions o simplement sense motius aparentment descriptibles, hi ha persones de les que et sents a prop tot i que la distancia, no sempre espaial si no més aviat temporal, és molta.

La targeta del Daniel Culubret forma part de la meva col·lecció des dels inicis de la mateixa, quan compartíem espais, amics i temps.

Anys després ens varem veure alguna vegada a La Musaranya.

La Musaranya va ser el meu nord d’algunes nits a la deriva. Entrar per aquella porta era com arribar a un port conegut, sabent que a partir d’aquell moment ho podia superar tot i tirar endavant. Així era. I com no, també en guardo la targeta.

Home d'especial sensibilitat artística, recentment ha publicat un llibre i jo, com a lectora empedreïda que sóc, no podia parlar de la seva targeta sense fer menció a Néctar.

Néctar és d’aquells llibres en que has de fer un esforç afegit per retenir situacions, fets, personatges. Saps del cert que ho retrobaràs tot a mesura que avança la lectura. Com en la vida mateixa, capítol a capítol, navegues d’una banda a l’altra. En certs moments és desconcertant, i en d’altres punyent, sense rumb aparent però amb un final rodó, coherent. Una bona llaçada per lligar quatre nits (en el meu cas) d’incerteses.

És difícil ser objectiu quan llegeixes un llibre escrit per unes mans conegudes. Ha estat complicat concentrar-se i fer aquest esforç afegit, que en aquest cas demana Néctar. I més encara distingint, des de les primeres pàgines, espais coneguts i a vegades compartits. Percebre situacions, identificar dades (o dates) significatives o buscar similituds a vides ja viscudes es converteix en un objectiu paral·lel a la lectura.

No és la primera vegada que em passa. Entre les pàgines de Bogavante con ligueros també va ser inevitable tot i que a un altre nivell, però en tot cas, ja en parlaria si algun dia tinc la targeta de l’autor!

“...Un día te sientas ante el papel y, sin más pretensión, es una parte de tu vida pasada la que se plasma en él. Sin vacilar un segundo, tu mano esparce sola cada palabra, cada pensamiento, cada sombra que creías haber olvidado...”. 

Néctar. D. Culubret

Dan, m’ha fet molta il·lusió retrobar-te, en certa manera, entre les pàgines d’un llibre. 

Pendent la dedicatòria... ;). 

Aquí deixo la meva.