EMPRESES. Mateu & Mateu

La casualitat és una combinació de circumstàncies imprevisibles, fortuïtes, aleatòries.  I té la seva gràcia que una estadística com jo, lluitant sovint amb models matemàtics que pretenen “controlar” els factors aleatoris, estigui envoltada de tanta casualitat.

Voltaire deia que la casualitat no és, ni pot ser res més que una causa ignorada d’un efecte desconegut.

Sigui com sigui, sovint intentem buscar explicacions a les nostres ‘casualitats’…

Fa uns dies que pensava en parlar d’alguna targeta antiga. De les que em van arribar via Conrado Vilar. De les que els números de telèfon són curtets, de menys de 5 xifres. Finalment dijous passat vaig decidir escriure sobre Mateu & Mateu, una històrica empresa de transports que per la seva magnitud i el seu dramàtic final, a principis dels anys 80, fan que a la xarxa se’n pugui trobar informació.

Mateu & Mateu, empresa originària de Cassà de la Selva,  va ser creada poc després de la Guerra Civil i va arribar a ser una de les principals empreses de transport a nivell nacional amb una destacada flota de camions.  Una tèrbola gestió i els efectes d’una crisi econòmica, en aquest cas la de l’època de la transició, van portar aquesta empresa a fer suspensió de pagaments i posteriorment a la fallida. No ha estat fins fa poc més de 3 anys que part dels treballadors i creditors han pogut cobrar les corresponents indemnitzacions.

Tot i haver desaparegut fa prop de tres dècades, Mateu & Mateu segueix viva a la xarxa en gran part per la repercussió econòmica del cas, també per les històriques imatges de camions, o com a tall de curiositat, per ser l’empresa encarregada de traslladar el claustre trobat recentment a Palamós.

Part de tota aquesta informació sobre Mateu & Mateu la recollia el periodista Ignasi Pujol en un article publicat al diari Expansión l’any 2008. Un Ignasi Pujol que, justament el dia abans de la meva cerca documental sobre aquesta empresa, havia estat  noticia als més destacats mitjans de comunicació per la seva colpidora i prematura mort.

Hores després he sabut que Ignasi Pujol, a qui no coneixia personalment, era net i fill d’uns amics de la família.

I curiosament, també he sabut que el meu avi matern, a qui no vaig arribar a conèixer tampoc, havia estat treballador de Mateu & Mateu.

Casualitats...?

-Entrada dedicada a la família Pujol Manzanera -

RESTAURANT. La Venta

Fa uns dies, remenant pels armaris, vaig trobar uns dibuixos fets els anys 70. Amb la facilitat que dóna Internet per buscar i trobar, vaig fer una cerca ràpida de l’autor dels dibuixos. D’aquesta cerca no en vaig trobar directament el que buscava però em va fer descobrir un blog en el qual m’hi vaig perdre llargues hores...

La passió per Barcelona, els seus racons i en especial per les fotografies antigues, en va ser el motiu. Entre la muntanya de fotografies que hi ha penjades en aquest blog, hi ha la del Restaurant La Venta del qual en tinc aquestes dues targetes:

Aquest restaurant està situat a la falda del Tibidabo, des d’on les incomparables vistes de la ciutat comtal no deixen indiferent, i des d’on els records reviuen fàcilment.

Vaig tenir l’ocasió d’anar a La Venta a raó d’un sopar de feina amb la gent de l’estudi CASCADE, un estudi europeu sobre pacients que seroconverteixen al VIH, és a dir, pacients en els que es pot conèixer el moment en que van adquirir la infecció.  El sopar va ser l’any 2002, en l’època de la Conferencia Internacional de la Sida que es va celebrar a Barcelona. Precisament a la web d’aquest restaurant (en construcció), s’hi poden veure unes fotografies antigues de l’emplaçament i del funicular, així com uns menús escrits a mà de l'època de les pessetes (a l'apartat Historia d'aquesta web), i és que aquest restaurant es va fundar l'any 1975.

I tornant al blog que comentava, des d'on la Trinidad Vilchez hi plasma apunts de la seva vida i de la de Barcelona, s’hi poden veure fotografies com aquestes:

  o d’altres que també es poden gaudir al llibre Memòries de Barcelona, de Xavier Miserachs i Colita :

 

I sense marxar de Barcelona, he de dir que dilluns passat i després de forces anys, vaig tornar a veure "el meu bomber”!, sa i estalvi en la seva nova ubicació al Poble Nou, per cert prop d’uns jardins dels que em vaig quedar amb les ganes de trepitjar, el Parc del Centre de Poblenou.

PERSONES. Sandra Sanvisens

És difícil concentrar en poques paraules tot el que es pot arribar a dir d’una persona tant propera. En aquest cas, la forma més raonable de fer-ho és relacionar-ho directament amb el motiu d’aquest blog.

Després de la darrera aportació de targetes per part de Conrado Vilar, i de totes les que incondicionalment em recollia el meu pare, probablement la meva germana Sandra és la proveïdora més important de la col·lecció que ens ocupa. De forma fidel i probablement per inèrcia, les recull, les acumula i tot sovint apareixen dins d’algun llibre dels que contínuament intercanviem.  Això ara, perquè anys enrere esperava que tornés d’algun viatge per veure quantes en treia de la maleta. De fet, les targetes que m’ha anat aportant es podrien dividir en quatre grans grups, que alhora configuren un retrat a grans traces de la seva activitat:

1)      Els companys de botifarra de la facultat ;)

2)      Les de l’Estartit, Turquia i Grècia de l’època en que navegava pel mediterrani

3)      Les de il·lusionades parelles que es casaven (o es voldrien haver casat) entre les històriques parets del Castell de Peratallada o del Palau Lo Mirador de Torroella de Montgrí

4)      I les de proveïdors i clients del món de l’hostaleria i l’alimentació.

Per altra banda, la Sandra és una de les principals protagonistes de les targetes de la col·lecció si parlem en termes de persones que hi apareixen. Ja sigui per temes laborals o diferents situacions personals, amb els anys ha acumulat com a mínim 8 targetes diferents. De poques persones més en tindria tantes.

I no només això, si no que és seguidora incondicional d’aquest blog des de l’inici, i la primera que s’hi va subscriure.

Diu que sempre aprèn coses, que consulta tots els links i fins i tot ha arribat a dir  que llegir les entrades és com el bombó de després del cafè. Que més puc demanar?

Doncs d’aquesta entrada d’avui poc podràs aprendre, però segur que no havies vist mai totes les teves targetes juntes!!!

Per cert, sabies que el ButiNET ha crescut... i molt?? crec que la darrera vegada que hi vaig entrar no et podies ni registrar!!!

VARIS. El Tricentenari. Jordi Camí

Aquest any que tot just encetem es celebra la commemoració del Tricentenari de la derrota catalana en la guerra de successió espanyola. Parlar d’aquest tema en la primera entrada del blog d'aquest 2014 em va semblar prou interessant, si bé em calia relacionar-ho amb una targeta. Un procés invers al que normalment utilitzo.

Els actes del Tricentenari s’organitzen de forma coordinada per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha un munt d’actes programats al llarg de l’any, que es poden consultar a les dues webs institucionals. De fet, un s’hi pot passar estona navegant i fins i tot jugant...

Dissabte passat fullejant la premsa, vaig veure que en motiu d’aquesta celebració es posa en marxa el programa: Any de les portes obertes de la recerca catalana, emmarcat en un dels set eixos que regeixen aquest festeig. El Dr. Jordi Camí, Director del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, ho comentava. 

No estava segura, però la intuïció em va fer pensar que podia tenir la targeta del Dr. Camí. I la incertesa va durar poc... el fruit de la cerca va arribar l'endemà d'haver-la iniciat!

Malgrat la meva actual vinculació amb el món de la recerca biomèdica, no ha estat aquesta la via per la qual tinc la targeta. I això que justament el Dr. Camí s’ha dedicat a la farmacologia de les drogues d’abús i alguns dels seus articles són de capçalera per mi. Però no. De fet, aquesta targeta és de l’època en que el món de la recerca em quedava lluny... De l’època en que s’utilitzaven prefixos per trucar entre províncies i no estaven incorporats al número de telèfon (com es pot veure a la targeta).  

Un amic d’infància del meu pare em portava targetes cada vegada que venia a casa, i aquesta n’és una.  Aquesta persona, a part d’un important proveïdor de targetes, també va ser determinant en el meu camí educatiu i en conseqüència laboral. I no només això si no que junt amb la seva dona, van ajudar als meus pares a triar el meu nom. 
La darrera vegada que vaig veure al Joan i la Maica va ser a Balaguer, justament ben a prop d’on es farà  d’aquí pocs dies l’acte d’inauguració de l’any del Tricentenari.

Com no podia ser d’altra manera, aquesta entrada va dedicada a ell. Probablement aquest serà el primer de molts escrits relacionats amb les targetes que em va proporcionar. Moltes gràcies per tot Joan.