Són moltes les frases i girs literaris que m’han sorprès en la novel·la que he llegit els darrers dies, entre els quals el títol d’aquesta entrada d’avui. La leyenda del ladrón és una història absorbent alhora que trepidant i que, per cert, ve lligada a una App de realitat augmentada que no he sigut capaç de fer funcionar, no se si per culpa del telèfon o de les poques habilitats que tinc amb ell.
Aquesta poca perícia que tinc amb el telèfon mòbil, ve acompanyada d’una falta d’empatia amb aquest aparell, ja històrica per altra banda, de quan encara anaven amb la rodeta. Tot sovint he hagut de recórrer als més propers per solucionar obstacles imprevistos que, a la llarga, acaben essent banals. I això ho pot ben corroborar la Núria que, ajudant-me, segurament s’ha fet un fart de riure...!
Durant un temps, la Núria va estar treballant a la OITT de la Universitat de Girona, i aquesta és la seva targeta de l’època.
La OITT és la Oficina d’Investigació i Transferència Tecnològica i de Coneixement, un organisme essencial a les universitats i centres de recerca en l’àmbit de les ciències. La recerca en ciències de la salut o la tecnològica són potser de les més afavorides en quant a recursos i posició, però són molts els camps en els que es desenvolupa activitat investigadora. De fet, La leyenda del ladrón amaga rere les seves pàgines una feinada documental que per si sola podria haver constituït un projecte de recerca d’història i de literatura.
La Núria i jo no muntem el mateix cavall, però fa molt temps que cavalquem en paral·lel. Quan a una li toca anar al darrera, sempre hi ha l’altra que veu clar el camí.
Amigo mío, hay una diferencia entre participar e implicarse. En un plato de huevos fritos con chorizo, la gallina participa. El cerdo se implica. ¿Me comprendes?
