PERSONES. Núria Brull

En qüestió de dies, en Genís trucarà a la porta i aterrarà en un immens univers familiar farcit de grans persones. Però avui toca escriure sobre la seva mare i de com la primera targeta que va tenir, ja era un reflex de les seves preferències i premonitòria alhora de la delicadesa i dels detalls dels quals s’envolta al treballar.

Perquè la Núria, ja de joveneta, tenia tendència a arrodonir els seus escrits amb petits adornaments i floritures, així com a detallar mil·limètricament el seu dia a dia. 

Amb l’edat, i la consegüent maduresa, aquesta manera de fer actualment es plasma en petites grans obres d’art que tot sovint ens mostra en el seu blog. Àlbums que recullen vivències significatives, postals de tota mena o guarniments per ocasions senyalades en són una mostra i les crea amb una traça incomparable.

Sovint, els homes del petit món de la Núria són protagonistes en aquestes manualitats i de ben segur que en Genís aviat en formarà part. Amb en Roger també hi comparteix aquesta targeta.

Però l’altre seu Petit Món també es mereix unes ratlles en aquesta entrada ja que, com no pot ser d’altra manera, també en tinc una targeta. Segur que la imaginació infinita de les personetes que han omplert i omplen dia a dia el pati d’aquesta escola i les hores conviscudes amb tantes d’elles, han contribuït en gran mesura en aquest vessant creatiu i artístic de la Núria.

"Cuando dos montan un caballo, solo uno va delante"

Són moltes les frases i girs literaris que m’han sorprès en la novel·la que he llegit els darrers dies, entre els quals el títol d’aquesta entrada d’avui. La leyenda del ladrón és una història absorbent alhora que trepidant i que, per cert, ve lligada a una App de realitat augmentada que no he sigut capaç de fer funcionar, no se si per culpa del telèfon o de les poques habilitats que tinc amb ell.

Aquesta poca perícia que tinc amb el telèfon mòbil, ve acompanyada d’una falta d’empatia amb aquest aparell, ja històrica per altra banda, de quan encara anaven amb la rodeta. Tot sovint he hagut de recórrer als més propers per solucionar obstacles imprevistos que, a la llarga, acaben essent banals. I això ho pot ben corroborar la Núria que, ajudant-me, segurament s’ha fet un fart de riure...! 

Durant un temps, la Núria va estar treballant a la OITT de la Universitat de Girona, i aquesta és la seva targeta de l’època.

La OITT és la Oficina d’Investigació i Transferència Tecnològica i de Coneixement, un organisme essencial a les universitats i centres de recerca en l’àmbit de les ciències. La recerca en ciències de la salut o la tecnològica són potser de les més afavorides en quant a recursos i posició, però són molts els camps en els que es desenvolupa activitat investigadora. De fet, La leyenda del ladrón amaga rere les seves pàgines una feinada documental que per si sola podria haver constituït un projecte de recerca d’història i de literatura.

La Núria i jo no muntem el mateix cavall, però fa molt temps que cavalquem en paral·lel. Quan a una li toca anar al darrera, sempre hi ha l’altra que veu clar el camí.

Amigo mío, hay una diferencia entre participar e implicarse. En un plato de huevos fritos con chorizo, la gallina participa. El cerdo se implica. ¿Me comprendes?

RESTAURANTS. Julivert Meu

Que seria de l’all sense el julivert? És clar que té personalitat pròpia, però el julivert li és un gran soci. Tot un senyor company de ball, essent l’enveja d’altres consorcis.

El Julivert Meu de la targeta d’avui és un restaurant situat a Padralbes, a tocar del quarter del Bruc. Hi vaig anar fa molts anys amb el meu pare i el record és plaent. 

 

Hi ha però, a Barcelona, un altre restaurant amb el mateix nom, aquest al carrer de Bonsuccés, que sempre dóna bon rotllo!

Però el julivert a qui fan honor ambdós restaurants és molt de julivert! Es tracta d’una planta que s’usa tot sovint com a condiment però que alhora, té múltiples propietats medicinals. D’entre elles, a part de descobrir un mot nou, he après que el julivert és carminatiu i que és un pou de vitamines.

Julivert és també el cognom d’un il·lustre geòleg català, Manuel Julivert i Casagualda. Qui sap si, entre el seus treballs sobre hidrogeologia càrstica, va arribar a estudiar un illot difícil i amb greus problemes d’identitat que porta el mateix cognom, tot i que en la seva versió espanyola. En tot cas, sembla que l’illot deu el seu nom a una derivada de Pérez Gil i per tant, millor guardar les distàncies.

Però tornant al julivert de fulles verdes i alhora al restaurant de la targeta, qui li faria un lleig a aquest rapet a la planxa?

Cristina Clara Fotografia

A vegades el temps s’atura, o més aviat ens ho sembla. En realitat passen les hores i fins i tot les setmanes. I arriba el 2015, farcit d’il·lusions alhora que proveït d’incerteses.

D’uns mesos ençà, el meu temps s’havia aturat, si més no el de les meves paraules. Les Paraules és el poema que Salvador Espriu hagués triat si només se n’hagués de quedar amb un d'entre tots els que va arribar a escriure.

Però tot  sovint les paraules són sobreres. Els gestos, les mirades o fins i tot els silencis poden dir molt més que una paraula. I com no, les imatges. Les fotografies. Com tot allò que diu la Cristina Clara mitjançant les seves.

Amb la Cristina hem crescut sobre els mateixos carrers, vora els mateixos paisatges, però la seva mirada recull el que molts d’altres no assolim veure. A voltes és la mirada d’una vida no gens fàcil, desafiant, però encarada amb força, optimisme i una especial sensibilitat.

En el seu blog, la Cristina desitja canalitzar sentiments i compartir la seva passió per la fotografia. Però més enllà del gaudi personal que significa tenir un blog, ella ens descobreix un món sense necessitat de masses paraules, tot i que sovint s’acompanya de curioses llegendes. En tot cas, ens acosta a racons propers des d’un esguard particular. I també ens ensenya indrets amagats i d’altres de nous, almenys per mi, com ara el Far de s’Aranella que és bessó del de Tossa de Mar o la Cala El Crit, ben a tocar de casa.

Una de les fotografies que m’agrada especialment és aquesta:

Parc Nou, Olot

No se quina triaria ella si se n’hagués de quedar amb només una...

Per cert, aquesta és una de les seves targetes!!

Les paraules

Hi ha tristesa darrera
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de tarda de diumenge,
temor de dany. Se't tanquen
llibres i amics, els llavis
de les coses. Malèvols
aprenents d'homes grisos
t'encalcen per difícils
retorns a Déu. Intentes
amagar-te ben dintre
del teu hivern, on puguis
amb tants records encendre
l'últim foc. Després mires
amb ulls ja buits i penses
a dormir. Però encara,
a les palpentes, vénen
ferida porcellana,
nocturna seda, i trenques,
des d'una aigua profunda,
veus d'oblidats, intacte
vidre vell de paraules.

Salvador Espriu