A vegades el
temps s’atura, o més aviat ens ho sembla. En realitat passen les hores i fins i
tot les setmanes. I arriba el 2015, farcit d’il·lusions alhora que proveït
d’incerteses.
D’uns mesos ençà,
el meu temps s’havia aturat, si més no el de les meves paraules. Les Paraules
és el poema que Salvador Espriu hagués triat si només se n’hagués de quedar amb
un d'entre tots els que va arribar a escriure.
Però tot sovint les paraules són sobreres. Els gestos,
les mirades o fins i tot els silencis poden dir molt més que una paraula. I com
no, les imatges. Les fotografies. Com tot allò que diu la Cristina Clara
mitjançant les seves.
Amb la Cristina
hem crescut sobre els mateixos carrers, vora els mateixos paisatges, però la
seva mirada recull el que molts d’altres no assolim veure. A voltes és la
mirada d’una vida no gens fàcil, desafiant, però encarada amb força, optimisme i
una especial sensibilitat.
En el seu blog,
la Cristina desitja canalitzar sentiments i compartir la seva passió per la
fotografia. Però més enllà del gaudi personal que significa tenir un blog, ella
ens descobreix un món sense necessitat de masses paraules, tot i que sovint s’acompanya
de curioses llegendes. En tot cas, ens acosta a racons propers des d’un esguard
particular. I també ens ensenya indrets amagats i d’altres de nous, almenys per mi,
com ara el Far de s’Aranella que és bessó del de Tossa de Mar o la Cala El Crit,
ben a tocar de casa.
Una de les
fotografies que m’agrada especialment és aquesta:
Parc Nou, Olot |
No se quina
triaria ella si se n’hagués de quedar amb només una...
Per cert, aquesta
és una de les seves targetes!!
Les paraules
Hi ha tristesa darrera
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de tarda de diumenge,
temor de dany. Se't tanquen
llibres i amics, els llavis
de les coses. Malèvols
aprenents d'homes grisos
t'encalcen per difícils
retorns a Déu. Intentes
amagar-te ben dintre
del teu hivern, on puguis
amb tants records encendre
l'últim foc. Després mires
amb ulls ja buits i penses
a dormir. Però encara,
a les palpentes, vénen
ferida porcellana,
nocturna seda, i trenques,
des d'una aigua profunda,
veus d'oblidats, intacte
vidre vell de paraules.
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de tarda de diumenge,
temor de dany. Se't tanquen
llibres i amics, els llavis
de les coses. Malèvols
aprenents d'homes grisos
t'encalcen per difícils
retorns a Déu. Intentes
amagar-te ben dintre
del teu hivern, on puguis
amb tants records encendre
l'últim foc. Després mires
amb ulls ja buits i penses
a dormir. Però encara,
a les palpentes, vénen
ferida porcellana,
nocturna seda, i trenques,
des d'una aigua profunda,
veus d'oblidats, intacte
vidre vell de paraules.
Salvador Espriu
No tinc paraules....m'amago darrera la càmera i resulta que sóc tan transparent...Moltes gràcies Arantza! M'encanta! Molts petons!!!
ResponElimina