VARIS. Museus

Són moltes les ciutats que, entre d’altres maneres, promouen els seus punts més atractius mitjançant targetes turístiques. Menorca, Amsterdam o Szczecin (Polònia) en són alguns exemples.

Els museus normalment són motiu d’aquestes targetes i a través d’elles se'n poden descobrir alguns de curiosos.

A Amsterdam podem trobar des de la casa-museu dedicada a Anna Frank, fins a un dedicat al Vodka o a plantes tan dispars com la tulipa o la marihuana.  De museu del cànnabis, des de l'any 2012 també n’hi ha un a Barcelona i és tracta del més gran del món dedicat a aquesta planta. Amb més de 6.500 peces es pot fer un recorregut per els diferents vessants del cànnabis com el medicinal, el cultural o l'industrial, per exemple. A la pàgina web fins i tot se’n poden trobar algunes receptes de cuina.

A l’illa de Menorca, museus com el diocesà o el de ciències naturals, també es donen a conèixer amb les seves respectives targetes.

El museu de ciències naturals de Menorca fa alhora funció de restaurant. Està situat en una senyorial casa, les habitacions de la qual acullen els menjadors del restaurant i també exemplars de papallones, insectes, aus o rèptils, així com  una singular col·lecció d’un miler de bolets fets de fang.

De targetes de museus de Szczecin no me n'ha aparegut cap, tot i que segur en tenen alguna. Això si, un munt sobre restaurants, serveis i una de l’òpera, la més curiosa.

BARS. Taverna Paco & Lola

La taverna del Paco & Lola fa poc que ha tancat les portes per darrera vegada. La targeta d’aquest petit bar situat al barri vell de Palamós té però, uns quants anys.

Molts han estat els vespres en que fèiem una canyeta en aquest indret, servida en copa pilsner a diferència d’altres llocs. Deu fer cosa d’uns deu o dotze anys que, pràcticament a diari, hi fèiem una visita. A dies érem colla i d’altres ben pocs, però la ruta pels bars de tapes de la zona era garantida, i la taverna del Paco & Lola era de les pioneres.   

Avui en dia molts d’aquells bars ja no hi són, d’altres encara cuegen, alguns s’han transformat i n’hi ha forces que són nous.  En realitat tot ha canviat, tant els locals com l’ambient però com sempre, llei de vida.

Aquests dies també recordava els locals de màquines recreatives de la dècada dels vuitanta. Qui ens havia de dir quan hi anàvem a deixar la setmanada que anys després els jocs els portaríem a la butxaca, junt amb el telèfon, la càmera de fer fotografies, l’agenda i qualsevol altra immediatesa.

Actualment, algunes de les màquines que hi havia en aquells locals estan exposades en museus com el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, en la seva Exposició L’Enigma de l’Ordinador,   però alhora hi ha tot un món viu sobre els videojocs clàssics. De fet, tot just el cap de setmana passat es va celebrar a Barcelona la RetroBarcelona,  la 2a edició de la fira de Videojoc  Clàssic. Els més nostàlgics van poder assistir a diferents conferències i exposicions amb una varietat de peces històriques autèntiques! i evidentment, van poder jugar com ho feien anys enrere... 

Ready...?

Del traspàs a la vida.

No és res fora del normal que la feina t’absorbeixi més del que tocaria. Tampoc és cap problema que així sigui quan en gaudeixes intensament. La virtut està en trobar l’equilibri i saber gaudir també lluny de la mateixa. Això darrer és vital per a la salut mental de tots nosaltres.

Deixant a banda l’actual situació laboral que ens envolta, de feines n’hi ha de tot tipus. Indiscutiblement algunes més agraïdes que d’altres, però també és cert que hi ha gent per tot.

Personalment em sento afortunada amb la feina; em fa rumiar contínuament i m’agrada. Me la sento feta a mida.

Aquests darrers dies em toca treballar amb dades de difunts. Això si que fa pensar, i molt. Vides molt llargues, però també extremadament curtes.  Vides plenes, incertes, tortuoses, o males vides.  I totes amb un punt i final.

Només mirant dades, la meva imaginació esdevé exponencial. Només mirant dades, les ganes de viure, i fer-ho com vull, són infinites. I d’això es tracta, de gaudir com un mateix vol. Encara que sigui treballant.

Tampoc és res fora del normal pensar que els “enterramorts” fan una tasca molt ingrata. Probablement, molts d’ells també ho poden pensar. Però de ben segur que n’hi ha que creuen que tenen la feina feta a mida. I gaudeixen. I els plau poder donar un cop de mà en moments delicats.  I de ben segur que les seves ganes de viure, i viure bé,  també tendeixen a l’infinit.

Aquesta és la targeta de la Funerària Poch, una de propera que fa uns anys que corre per la col.lecció.

Les funeràries d’avui dia tenen un ventall de serveis sorprenent. L’extracció i conservació de l’ADN o deixar l’empremta digital del difunt marcada en una joia són dos curiosos exemples.

En tot cas, mentre siguem vius, millor anar deixant empremtes però d’un altre tipus...

PERSONES. Montse Bergé

A dies d'haver celebrat el primer aniversari d’aquest blog, la meva mare gairebé no ha tingut oportunitat de llegir-ne res. Ella forma part d’aquest col·lectiu de gent gran que no s’ha submergit en el món de les noves tecnologies, de fet s’estima que únicament entre un 10 i un 20% dels majors de 65 anys han utilitzat internet alguna vegada.

Tot i així, ha seguit de prop algunes histories que s’amaguen darrera de les targetes que he anat presentant. Per altra banda, m’insisteix en que quan parli de les seves, ho faci d’una determinada manera.

La meva mare és una persona alegre i molt generosa. Xerraire de mena i tal vegada esgotadora. A vegades està eufòrica i d'altres apàtica, i és que, seguint les seves instruccions, he de dir que ella pateix un trastorn bipolar. Aquestes són les seves targetes:

Avui, 10 d’octubre,  es celebra el dia internacional de les malalties mentals. Aquestes, són un tipus de malalties que sovint estigmatitzen a la persona que les pateix i generen un destacat sentiment d’impotència tant al malalt, com a la gent del seu entorn.

El trastorn bipolar en concret, es caracteritza perquè el malalt pateix períodes de depressió i períodes en els que està extremadament animat o amb nivells d’energia molt elevats. És un trastorn que es presenta per igual en homes i dones; normalment els primers episodis apareixen entre els 15 i els 25 anys i s’estima que és una malaltia que afecta a un 2.6% de la població.

Actualment no hi ha cura per a aquesta malaltia, així que els tractaments es basen en estabilitzar l’estat d’ànim de la persona.

Es diu que famosos com Mel Gibson, Elisabeth Taylor o Catherine Zeta-Jones pateixen un trastorn d’aquest tipus. Altres personatges no tant contemporanis com Vincent van Gogh, Ernest Hemingway o Edgar Allan Poe també.

"...Los hombres me han llamado loco; pero todavía no se ha resuelto la cuestión de si la locura es o no la forma más elevada de la inteligencia, si mucho de lo glorioso, si todo lo profundo, no surgen de una enfermedad del pensamiento, de estados de ánimo exaltados a expensas del intelecto general.

Aquellos que sueñan de día conocen muchas cosas que escapan a los que sueñan sólo de noche..."

Eleonora. [fragmento]

Cuento de Edgar Allan Poe

Traducción: Julio Cortázar.

On the Threshold of Eternity. Vincent van Gogh

Extret del blog:

Como vivo con mi trastorno bipolar

EMPRESES. EmpordAigua

Avui plou. He sortit a passejar sense paraigua. He deixat que l’aigua m’esbandís els pensaments i desfés el bucle on estava immersa. I és que a vegades, hi ha situacions que són clares com l’aigua o d’altres en que has de nedar entre dues aigües perquè no arribes a treure’n aigua clara.

A part de ser la protagonista de múltiples refranys i frases fetes,  l’aigua té una infinitat de característiques i propietats. N’hi ha de molts tipus, de fet, no n’hi ha dos d’iguals.

Només entrar a la web d’EmpordAigua he tingut clar que n’escriuria alguna cosa. M’he quedat fascinada, i és que totes les gotetes d’aigua m’han fet molta gràcia. Ja de la targeta m’ha cridat l’atenció el nom de la Brisa. La Brisa, deu el seu nom justament al que representa, un vent de mar suau.

La Brisa, juntament amb el seu marit, van crear l’empresa EmpordAigua.We Design Water que es dedica al disseny d’aigua i desenvolupament d’aplicacions en tecnologia de l’aigua. Els clients d’aquesta empresa són tan diversos que abasten múltiples sectors, passant per restaurants, hotels, pastissers o una central elèctrica entre d’altres. Recentment, aquesta empresa ha estat guardonada per el Sistema i Ampolla d’Aigua Acabada de Fer ®. Un nou concepte d’aigua, característic perquè es purifica just abans de ser servida, respectant el medi ambient i amb un disseny específic per a cada client. Tot això amb un valor afegit de gamma extra, ja que es tracta d’una aigua sostenible i  solidària, col·laborant en facilitar l’accés a l’aigua en regions problemàtiques.

La importància i transcendència de l’aigua per a la vida, fa que aquest element tingui un institut de recerca propi, l’ICRA. Aquest institut situat a Girona es va crear l’any 2006 amb la finalitat d’investigar de forma multidisciplinar tots aquells aspectes relacionats amb l’aigua. 

Però tot  i les bondats infinites d’aquest element, l’aigua ha estat també protagonista de grans catàstrofes històriques i fins i tot, era l’eina imprescindible en un dels sistemes de tortura més utilitzats per la Santa Inquisició, tal i com explica Eric Frattini al seu llibre La Santa Alianza i com es pot veure escenificat a la pel·lícula El Invitado, en aquest cas utilitzat per la CIA.