VARIS. Una mica de música i Discos Roxy

Un d’aquests dies, mentre era a la platja, vaig sentir  un noiet que li preguntava a l’avi com en deien “d’allò on es tiraven les cartes”. Malgrat que tot sovint ens plantegem el desconeixement de diversos aparells per part dels més menuts, crec que personalment mai ho havia fet respecte la bústia i, en aquest sentit, la pregunta del noi em va cridar l’atenció...

Discs i cassets, així com els respectius dispositius reproductors, formen part dels clàssics exemples d’aparells anacrònics i desconeguts per els joves. Discos Roxy, amb en Miquel al capdavant, era una de les botigues de música de Palamós i justament aquests dies n’he registrat una de les seves targetes, tot i que com a mínim en tinc guardades dues.

Molts dels meus CD’s i discs els vaig comprar a discos Roxy, però a casa sobretot predominaven els discs, tant LPs com EPs (els de set polzades). La gran majoria els guarda la Sandra però entre els que tinc, algun evoca més records que d’altres i especialment el primer de la foto, que és el que tot just escolto quan poso en marxa el tocadiscs, i en el que es poden escoltar cançons com aquesta:

Entre la pila de discs de casa n’hi havia de tots els gèneres, des de música de discoteca, d’havaneres i també de clàssics o de música tradicional catalana. Justament aquesta setmana s’ha pogut llegir a la premsa que la Fonoteca de Música Tradicional Catalana ofereix la possibilitat de consultar-la per Internet, amb 590 arxius sonors sobre la cultura popular.  Entre aquests arxius s’hi poden escoltar cançons de tradició oral com Les nenes maques o el Salta Miralta, nadales com Què li darem al noi de la mare, o cançons de festa popular com Balls de bastons de diferents comarques. Tot un recull dels sons més tradicionals i en tot cas, tots ells més antics que qualsevol dels aparells que la mainada no reconeix. Esperem que aquesta música no s’acabi oblidant.

PERSONES. Jaume Duch

En pocs dies “penjaré les botes” de l’hostaleria i espero que definitivament, tot i que és ben sabut que la vida dona moltes voltes. Començarà una nova etapa amb un punt d’incertesa però de ben segur més tranquil·la. Enrere, moltes experiències i records, com el meu vell i rovellat comander.

Un estri que poc a poc està passant a la historia. 

Per a en Jaume, el meu cunyat, la vida també ha donat moltes voltes. Avui en dia, contribueix a que els comanders en paper vagin desapareixent. 

Primer com a usuari expert i actualment com a director de delegació de Cuiner a Catalunya, desenvolupa i distribueix software per a l’hostaleria, entre el que s’inclou, per exemple, Cuiner Comander. Cuiner Comander és una aplicació que es pot utilitzar des d’un mòbil, anant molt més enllà de les tres típiques fulles del talonari de paper. Cuiner Comander és un mòdul opcional, accessori, i no l’únic; molt interessant és també Visioner, un monitor de cuina per al control de les comandes i que inclou un control de temps de preparació per cada comanda amb alarmes incorporades.  Però  a part d’aquestes eines opcionals, les possibilitats de Cuiner són molt àmplies i van des de software específic per a petits restaurants o cafeteries, fins a productes orientats a grans grups de restauració o franquícies i que permeten gestionar elevats volums d’informació. Justament de l’etapa que en Jaume va viure en un d’aquests grups,  El Racó, que la vida l’ha portat al lloc que ocupa enguany. Un lloc que alhora que guanyar-se la vida, li permet conèixer molts establiments i experimentar amb allò tant plaent com és la gastronomia. 

Algunes de les targetes d'en Jaume, tot i que en té alguna més que ara mateix tinc traspaperada...

Qui sap si algun dia, jo acabo fent els anàlisis estadístics d’alguna d’aquestes empreses...

VARIS. La Gangrena

Fa unes tres setmanes va caure a les meves mans La Gangrena, un llibre mereixedor del premi Planeta de l’any 1975. En les primeres pàgines d’aquesta novel·la ambientada a Barcelona, una profunda crisi econòmica i l’auge de l’independentisme català serveixen de context, alhora que reflecteixen la historia de l’Espanya de principis del segle XX. Així és que, la lectura d’aquest llibre, actualment no deixa indiferent. 

Primera edició de La Gangrena

El primer que em va passar pel cap és que estem allà on érem i tot seguit, que tot es repeteix.  Aquesta darrera reflexió feia una mica de basarda, i més quan a mesura que avançava en la lectura, la guerra civil, una dura recuperació econòmica i d’altres fets prou coneguts servien de marc per la trama de la novel·la.

La realitat és que, afortunada o malauradament, no tot es pot repetir. Alguns dels episodis descrits a La Gangrena s’esdevenen a la Costa Brava; una Costa Brava verge, gairebé inaccessible i allunyada de la ciutat comtal. Una Costa Brava acuradament descrita per l’autora, Mercedes Salisachs, que habitualment hi passava els estius. En definitiva, una Costa Brava irrepetible.

Però no cal que passi més de mig segle per comparar els canvis que s’han esdevingut a les platges gironines. Quan varem aterrar a Sant Antoni de Calonge, a principis dels anys vuitanta, la ciutat comtal també quedava lluny, els carrers eren deserts més de tres-cents dies l’any, fins i tot els caps de setmana, el turisme únicament arribava en plena canícula i, evidentment, no existia la zona blava a la porta de casa. I és que la zona blava que inunda els carrers dels pobles i la quantitat de cotxes que hi ha aquests dies m’enerven. En moments puntuals, em condueix a pensar que l’accés massiu de gent a la les platges s’ha convertit en la Gangrena de la nostra quotidianitat. I dic moments puntuals, perquè en realitat sabem que som privilegiats de viure a la Costa Brava, sabem també quina ha sigut la nostra principal font d’alimentació i com hem contribuït a potenciar-la.

Targeta de l'oficina de turisme de Sant Antoni de Calonge

En tot cas, tornant a la novel·la, aquesta vegada a les darreres pàgines, alhora que a les meves reflexions, no ha estat menys que sorprenent llegir aquestes línies mentre escrivia les precedents:

“...Pensándolo detenidamente, nada había cambiado desde entonces. Todo se repetía con la precisión de un reloj. Era una cuestión de ciclos, de ráfagas, de volver siempre al punto de partida. Un permanente destruir y construir, un continuo dejar y recuperar... Y protestar para rectificar, y rectificar para protestar y amar para odiar y odiar para volver a amar...”

La Gangrena, Mercedes Salisachs.

---

Fins fa tres setmanes no havia sentit a parlar mai de Mercedes Salisachs. Amb la curiositat de saber d’ella i en concret d’esbrinar si era familiar de Bibis Salisachs, dona de Joan Antoni Samaranch, vaig saber que aquesta escriptora havia mort recentment. Gairebé centenària, va escriure fins als darrers dies.

Lluny d’afinitats ideològiques, però m’ha captivat amb la seva escriptura.

Per cert, era tieta de Bibis Salisachs.