PERSONES: En Lluís i la Maite

En Lluis i la Maite s’han casat. Per fi em deslliuro d’aquest secret!!

Doncs si, en Lluis i la Maite s’han casat aquest migdia i resulta que no tenen targeta. Però a això hi posarem remei en una estona...

Aquesta targeta és la de Palamós, el poble on no els faria res viure i on, ara per ara, hi passen molts caps de setmana. En realitat ells són de terra endins.  En Lluís és de Sant Feliu de Pallerols i gairebé a raó d’això ens hem anat coneixent.

Sant Feliu de Pallerols és un petit poble de la Garrotxa amb uns 1.400 habitants, amb molts indrets per descobrir i una forma divertida de fer-ho: un circuit de Geocaching Turístic. Això del geocaching és una forma molt contemporània de conèixer el territori, però a casa, ho varem fer de forma més destralera,  ens varem aprendre la fisonomia de Sant Feliu perquè la Sandra en tenia dibuixat el mapa a la porta de la seva habitació... autèntica passió pel municipi, i per Mas Rostoll... 

Però Sant Feliu està ple de racons, cultura i llegendes que no es veien al nostre mapa. És una vila regada pel riu Brugent i forma part de dos espais naturals com són el Parc Natural de la Garrotxa i l’espai Natural del Collsacabra.  Esperem que aviat, i gràcies a la destresa d’en Lluís com a jardiner oficial de la vila (per nomenament meu), els pescallunes recuperin part de les seves riqueses herbolàries  que fins ara no sabien com havien perdut…

La Maite és una dona molt afectuosa i petonera, i en aquest sentit  aconsegueix treure’m de polleguera… però també és molt divertida, respectuosa i discreta, qualitats que no tenen preu. O potser hauria de dir que la Maite est affectueuse, amusant, respectueuse et discrète, et si sûr aime lire. Ja em diràs Maite com traduir que “em treus de polleguera”, ja veuràs com no has perdut vocabulari...!!

Amb la Maite i en Lluís fa poc que ens coneixem, però darrerament hem compartit forces estones i experiències, especialment gastronòmiques i de lleure, però també de més particulars. Tot i així segur que encara ens en queden moltes de pendents! A més,tard o d’hora haurem de fer una classe magistral sobre com preparar una bona sopa de sèmola...

Espero que, com fins ara, sigueu sent molt feliços. 

Félicitations!

VARIS. La Gangrena

Fa unes tres setmanes va caure a les meves mans La Gangrena, un llibre mereixedor del premi Planeta de l’any 1975. En les primeres pàgines d’aquesta novel·la ambientada a Barcelona, una profunda crisi econòmica i l’auge de l’independentisme català serveixen de context, alhora que reflecteixen la historia de l’Espanya de principis del segle XX. Així és que, la lectura d’aquest llibre, actualment no deixa indiferent. 

Primera edició de La Gangrena

El primer que em va passar pel cap és que estem allà on érem i tot seguit, que tot es repeteix.  Aquesta darrera reflexió feia una mica de basarda, i més quan a mesura que avançava en la lectura, la guerra civil, una dura recuperació econòmica i d’altres fets prou coneguts servien de marc per la trama de la novel·la.

La realitat és que, afortunada o malauradament, no tot es pot repetir. Alguns dels episodis descrits a La Gangrena s’esdevenen a la Costa Brava; una Costa Brava verge, gairebé inaccessible i allunyada de la ciutat comtal. Una Costa Brava acuradament descrita per l’autora, Mercedes Salisachs, que habitualment hi passava els estius. En definitiva, una Costa Brava irrepetible.

Però no cal que passi més de mig segle per comparar els canvis que s’han esdevingut a les platges gironines. Quan varem aterrar a Sant Antoni de Calonge, a principis dels anys vuitanta, la ciutat comtal també quedava lluny, els carrers eren deserts més de tres-cents dies l’any, fins i tot els caps de setmana, el turisme únicament arribava en plena canícula i, evidentment, no existia la zona blava a la porta de casa. I és que la zona blava que inunda els carrers dels pobles i la quantitat de cotxes que hi ha aquests dies m’enerven. En moments puntuals, em condueix a pensar que l’accés massiu de gent a la les platges s’ha convertit en la Gangrena de la nostra quotidianitat. I dic moments puntuals, perquè en realitat sabem que som privilegiats de viure a la Costa Brava, sabem també quina ha sigut la nostra principal font d’alimentació i com hem contribuït a potenciar-la.

Targeta de l'oficina de turisme de Sant Antoni de Calonge

En tot cas, tornant a la novel·la, aquesta vegada a les darreres pàgines, alhora que a les meves reflexions, no ha estat menys que sorprenent llegir aquestes línies mentre escrivia les precedents:

“...Pensándolo detenidamente, nada había cambiado desde entonces. Todo se repetía con la precisión de un reloj. Era una cuestión de ciclos, de ráfagas, de volver siempre al punto de partida. Un permanente destruir y construir, un continuo dejar y recuperar... Y protestar para rectificar, y rectificar para protestar y amar para odiar y odiar para volver a amar...”

La Gangrena, Mercedes Salisachs.

---

Fins fa tres setmanes no havia sentit a parlar mai de Mercedes Salisachs. Amb la curiositat de saber d’ella i en concret d’esbrinar si era familiar de Bibis Salisachs, dona de Joan Antoni Samaranch, vaig saber que aquesta escriptora havia mort recentment. Gairebé centenària, va escriure fins als darrers dies.

Lluny d’afinitats ideològiques, però m’ha captivat amb la seva escriptura.

Per cert, era tieta de Bibis Salisachs.