De les “caniques” de Newton a la campana de Gauss Persones: Marta Carrió

Feia dies que li donava voltes a obrir novament el calaix de les targetes. Ahir, per dos motius diferents, em vaig acabar decidint.

De bon matí, mentre escoltava la ràdio de camí cap a la feina, en Carles Pérez va parlar de targetes. Comentava que en certa manera li feien nosa i, a més, les trobava anacròniques. Probablement té tota la raó, però a mi em va tocar l'ànima. Perquè jo, Carles Pérez, les targetes les col·lecciono, de tota la vida, en tinc a milers i no saps les coses que arribo a aprendre a través d’elles.

Per altra banda hi ha la Marta Carrió que certament no té res a veure amb les targetes, però en tinc una d’ella. La Marta m’està molt agraïda i jo volia correspondre d’alguna manera a tal agraïment. Doncs aquí està.

Amb la Marta, a la feina, parlem el mateix idioma. BOE, FIS, IP, JCR, ISCIII, AES, MICINN, FI, Q, incompatibilitats, convocatòries, projectes, signatures, últim dia, darrera hora...vaja,  ens entenem. Fa anys.

Però fora de la feina també compartim. D’una voleiada hem passejat per la Barcelona medieval i la guerra civil, hem parlat d'andròmines o de novel·les contemporànies i clàssiques, de les de tota la vida. Com quan vius on vas néixer, de tota la vida. Tot un goig haver descobert, amb els seus ulls, petits indrets com l’Alou, on la Marta hi passava hores i dies, setmanes i estius. També haver anat al BCIN, que té unes vistes privilegiades que em quedaven pendents d'admirar.

Fa gairebé un any vaig escriure sobre la Núria. La Núria va ser accidentalment la meva primera “alumna”, si se’n pot dir així. Crec que la Núria mai oblidarà les prestacions que les “caniques” ofereixen a l’hora d’aprendre alguns principis de la física. La Marta, la meva darrera “alumna”, si se’n pot dir així, mantindrà gravat a foc aquest dibuixet....

En tot cas Marta, malgrat les matinades que hem hagut de fer, per mi ha estat gratificant poder ajudar a que la teva muntanya particular es convertís en turó. A més, ens ho hem passat bé! Probablement jo més que tu... Així que gràcies per regalar-me petits plaers de la vida. Ah! I gràcies novament per aquests altres... 

No dubtis que els gaudiré molt.

PERSONES. Núria Brull

En qüestió de dies, en Genís trucarà a la porta i aterrarà en un immens univers familiar farcit de grans persones. Però avui toca escriure sobre la seva mare i de com la primera targeta que va tenir, ja era un reflex de les seves preferències i premonitòria alhora de la delicadesa i dels detalls dels quals s’envolta al treballar.

Perquè la Núria, ja de joveneta, tenia tendència a arrodonir els seus escrits amb petits adornaments i floritures, així com a detallar mil·limètricament el seu dia a dia. 

Amb l’edat, i la consegüent maduresa, aquesta manera de fer actualment es plasma en petites grans obres d’art que tot sovint ens mostra en el seu blog. Àlbums que recullen vivències significatives, postals de tota mena o guarniments per ocasions senyalades en són una mostra i les crea amb una traça incomparable.

Sovint, els homes del petit món de la Núria són protagonistes en aquestes manualitats i de ben segur que en Genís aviat en formarà part. Amb en Roger també hi comparteix aquesta targeta.

Però l’altre seu Petit Món també es mereix unes ratlles en aquesta entrada ja que, com no pot ser d’altra manera, també en tinc una targeta. Segur que la imaginació infinita de les personetes que han omplert i omplen dia a dia el pati d’aquesta escola i les hores conviscudes amb tantes d’elles, han contribuït en gran mesura en aquest vessant creatiu i artístic de la Núria.

"Cuando dos montan un caballo, solo uno va delante"

Són moltes les frases i girs literaris que m’han sorprès en la novel·la que he llegit els darrers dies, entre els quals el títol d’aquesta entrada d’avui. La leyenda del ladrón és una història absorbent alhora que trepidant i que, per cert, ve lligada a una App de realitat augmentada que no he sigut capaç de fer funcionar, no se si per culpa del telèfon o de les poques habilitats que tinc amb ell.

Aquesta poca perícia que tinc amb el telèfon mòbil, ve acompanyada d’una falta d’empatia amb aquest aparell, ja històrica per altra banda, de quan encara anaven amb la rodeta. Tot sovint he hagut de recórrer als més propers per solucionar obstacles imprevistos que, a la llarga, acaben essent banals. I això ho pot ben corroborar la Núria que, ajudant-me, segurament s’ha fet un fart de riure...! 

Durant un temps, la Núria va estar treballant a la OITT de la Universitat de Girona, i aquesta és la seva targeta de l’època.

La OITT és la Oficina d’Investigació i Transferència Tecnològica i de Coneixement, un organisme essencial a les universitats i centres de recerca en l’àmbit de les ciències. La recerca en ciències de la salut o la tecnològica són potser de les més afavorides en quant a recursos i posició, però són molts els camps en els que es desenvolupa activitat investigadora. De fet, La leyenda del ladrón amaga rere les seves pàgines una feinada documental que per si sola podria haver constituït un projecte de recerca d’història i de literatura.

La Núria i jo no muntem el mateix cavall, però fa molt temps que cavalquem en paral·lel. Quan a una li toca anar al darrera, sempre hi ha l’altra que veu clar el camí.

Amigo mío, hay una diferencia entre participar e implicarse. En un plato de huevos fritos con chorizo, la gallina participa. El cerdo se implica. ¿Me comprendes?