PERSONES. Xavier Palet Sabater

Com li agrada dir tot sovint a un dels meus mestres i referent, “això no caduca”. Doncs no, aquesta col·lecció de targetes no caduca. Aquí està, impassible a temporades però creixent de forma silent durant prop de trenta anys. I com gairebé sempre en aquesta vida, tot torna; i les ganes d’escriure, més enllà de la feina, ja fa dies que volten.

He començat a remenar targetes i no acabava de trobar l’oportuna. Finalment, he decidit que l’atzar triés per mi, i no ha pogut estar més encertat. M’ha caigut a mans una que no recordava i que m’ha fet il·lusió tenir. 

Quina sorpresa Xavier, sempre tan emblemàtic, polifacètic i entranyablement trapella. Coses de l’atzar, aquest matí, de bon matí, he coincidit amb algú que t’és molt proper, i si arribo a saber que acabaria escrivint això, potser hauria pogut aprofitar l’ocasió i posar-me al dia. 

En tot cas, només cal una volta per la xarxa i se’t descobreix a tu en estat pur i, a més, no dubto que ets tu immensament realitzat. El Kamerino de l’Enginy si que és una joia de col·leccionisme que amb peces com aquestes no deixa indiferent.  

Són peces que evoquen a un temps pretèrit i t’omplen de nostàlgia, en part postissa, en part literària, en part cinematogràfica... a gust i edat de cadascú, però sigui com sigui, peces que retraten un bocí de la història de Catalunya.

Dels mateixos anys on es remunten aquestes relíquies es va fer l’Exposició del Moble a Montjuïc, com a preludi de l’Exposició Internacional que es faria el 1929.  En tots dos esdeveniments, no hi van faltar obres d’Antoni Badrinas, un reconegut moblista, decorador, pintor i galerista mereixedor de diversos premis. 

Aquesta targeta seva no forma part de la meva col·lecció particular però l’arxiu del Museu del Disseny de Barcelona té aquest privilegi.

En tot cas, jo tinc la teva. Xavier Palet i Sabater restaurador, pintor, artista, enigmàtic, sorprenent, empordanès i que sempre m’has vist amb bons ulls i m’has robat un somriure.

PERSONES: En Lluís i la Maite

En Lluis i la Maite s’han casat. Per fi em deslliuro d’aquest secret!!

Doncs si, en Lluis i la Maite s’han casat aquest migdia i resulta que no tenen targeta. Però a això hi posarem remei en una estona...

Aquesta targeta és la de Palamós, el poble on no els faria res viure i on, ara per ara, hi passen molts caps de setmana. En realitat ells són de terra endins.  En Lluís és de Sant Feliu de Pallerols i gairebé a raó d’això ens hem anat coneixent.

Sant Feliu de Pallerols és un petit poble de la Garrotxa amb uns 1.400 habitants, amb molts indrets per descobrir i una forma divertida de fer-ho: un circuit de Geocaching Turístic. Això del geocaching és una forma molt contemporània de conèixer el territori, però a casa, ho varem fer de forma més destralera,  ens varem aprendre la fisonomia de Sant Feliu perquè la Sandra en tenia dibuixat el mapa a la porta de la seva habitació... autèntica passió pel municipi, i per Mas Rostoll... 

Però Sant Feliu està ple de racons, cultura i llegendes que no es veien al nostre mapa. És una vila regada pel riu Brugent i forma part de dos espais naturals com són el Parc Natural de la Garrotxa i l’espai Natural del Collsacabra.  Esperem que aviat, i gràcies a la destresa d’en Lluís com a jardiner oficial de la vila (per nomenament meu), els pescallunes recuperin part de les seves riqueses herbolàries  que fins ara no sabien com havien perdut…

La Maite és una dona molt afectuosa i petonera, i en aquest sentit  aconsegueix treure’m de polleguera… però també és molt divertida, respectuosa i discreta, qualitats que no tenen preu. O potser hauria de dir que la Maite est affectueuse, amusant, respectueuse et discrète, et si sûr aime lire. Ja em diràs Maite com traduir que “em treus de polleguera”, ja veuràs com no has perdut vocabulari...!!

Amb la Maite i en Lluís fa poc que ens coneixem, però darrerament hem compartit forces estones i experiències, especialment gastronòmiques i de lleure, però també de més particulars. Tot i així segur que encara ens en queden moltes de pendents! A més,tard o d’hora haurem de fer una classe magistral sobre com preparar una bona sopa de sèmola...

Espero que, com fins ara, sigueu sent molt feliços. 

Félicitations!

De les “caniques” de Newton a la campana de Gauss Persones: Marta Carrió

Feia dies que li donava voltes a obrir novament el calaix de les targetes. Ahir, per dos motius diferents, em vaig acabar decidint.

De bon matí, mentre escoltava la ràdio de camí cap a la feina, en Carles Pérez va parlar de targetes. Comentava que en certa manera li feien nosa i, a més, les trobava anacròniques. Probablement té tota la raó, però a mi em va tocar l'ànima. Perquè jo, Carles Pérez, les targetes les col·lecciono, de tota la vida, en tinc a milers i no saps les coses que arribo a aprendre a través d’elles.

Per altra banda hi ha la Marta Carrió que certament no té res a veure amb les targetes, però en tinc una d’ella. La Marta m’està molt agraïda i jo volia correspondre d’alguna manera a tal agraïment. Doncs aquí està.

Amb la Marta, a la feina, parlem el mateix idioma. BOE, FIS, IP, JCR, ISCIII, AES, MICINN, FI, Q, incompatibilitats, convocatòries, projectes, signatures, últim dia, darrera hora...vaja,  ens entenem. Fa anys.

Però fora de la feina també compartim. D’una voleiada hem passejat per la Barcelona medieval i la guerra civil, hem parlat d'andròmines o de novel·les contemporànies i clàssiques, de les de tota la vida. Com quan vius on vas néixer, de tota la vida. Tot un goig haver descobert, amb els seus ulls, petits indrets com l’Alou, on la Marta hi passava hores i dies, setmanes i estius. També haver anat al BCIN, que té unes vistes privilegiades que em quedaven pendents d'admirar.

Fa gairebé un any vaig escriure sobre la Núria. La Núria va ser accidentalment la meva primera “alumna”, si se’n pot dir així. Crec que la Núria mai oblidarà les prestacions que les “caniques” ofereixen a l’hora d’aprendre alguns principis de la física. La Marta, la meva darrera “alumna”, si se’n pot dir així, mantindrà gravat a foc aquest dibuixet....

En tot cas Marta, malgrat les matinades que hem hagut de fer, per mi ha estat gratificant poder ajudar a que la teva muntanya particular es convertís en turó. A més, ens ho hem passat bé! Probablement jo més que tu... Així que gràcies per regalar-me petits plaers de la vida. Ah! I gràcies novament per aquests altres... 

No dubtis que els gaudiré molt.