VARIS. Museus

Són moltes les ciutats que, entre d’altres maneres, promouen els seus punts més atractius mitjançant targetes turístiques. Menorca, Amsterdam o Szczecin (Polònia) en són alguns exemples.

Els museus normalment són motiu d’aquestes targetes i a través d’elles se'n poden descobrir alguns de curiosos.

A Amsterdam podem trobar des de la casa-museu dedicada a Anna Frank, fins a un dedicat al Vodka o a plantes tan dispars com la tulipa o la marihuana.  De museu del cànnabis, des de l'any 2012 també n’hi ha un a Barcelona i és tracta del més gran del món dedicat a aquesta planta. Amb més de 6.500 peces es pot fer un recorregut per els diferents vessants del cànnabis com el medicinal, el cultural o l'industrial, per exemple. A la pàgina web fins i tot se’n poden trobar algunes receptes de cuina.

A l’illa de Menorca, museus com el diocesà o el de ciències naturals, també es donen a conèixer amb les seves respectives targetes.

El museu de ciències naturals de Menorca fa alhora funció de restaurant. Està situat en una senyorial casa, les habitacions de la qual acullen els menjadors del restaurant i també exemplars de papallones, insectes, aus o rèptils, així com  una singular col·lecció d’un miler de bolets fets de fang.

De targetes de museus de Szczecin no me n'ha aparegut cap, tot i que segur en tenen alguna. Això si, un munt sobre restaurants, serveis i una de l’òpera, la més curiosa.

BARS. Taverna Paco & Lola

La taverna del Paco & Lola fa poc que ha tancat les portes per darrera vegada. La targeta d’aquest petit bar situat al barri vell de Palamós té però, uns quants anys.

Molts han estat els vespres en que fèiem una canyeta en aquest indret, servida en copa pilsner a diferència d’altres llocs. Deu fer cosa d’uns deu o dotze anys que, pràcticament a diari, hi fèiem una visita. A dies érem colla i d’altres ben pocs, però la ruta pels bars de tapes de la zona era garantida, i la taverna del Paco & Lola era de les pioneres.   

Avui en dia molts d’aquells bars ja no hi són, d’altres encara cuegen, alguns s’han transformat i n’hi ha forces que són nous.  En realitat tot ha canviat, tant els locals com l’ambient però com sempre, llei de vida.

Aquests dies també recordava els locals de màquines recreatives de la dècada dels vuitanta. Qui ens havia de dir quan hi anàvem a deixar la setmanada que anys després els jocs els portaríem a la butxaca, junt amb el telèfon, la càmera de fer fotografies, l’agenda i qualsevol altra immediatesa.

Actualment, algunes de les màquines que hi havia en aquells locals estan exposades en museus com el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, en la seva Exposició L’Enigma de l’Ordinador,   però alhora hi ha tot un món viu sobre els videojocs clàssics. De fet, tot just el cap de setmana passat es va celebrar a Barcelona la RetroBarcelona,  la 2a edició de la fira de Videojoc  Clàssic. Els més nostàlgics van poder assistir a diferents conferències i exposicions amb una varietat de peces històriques autèntiques! i evidentment, van poder jugar com ho feien anys enrere... 

Ready...?

Del traspàs a la vida.

No és res fora del normal que la feina t’absorbeixi més del que tocaria. Tampoc és cap problema que així sigui quan en gaudeixes intensament. La virtut està en trobar l’equilibri i saber gaudir també lluny de la mateixa. Això darrer és vital per a la salut mental de tots nosaltres.

Deixant a banda l’actual situació laboral que ens envolta, de feines n’hi ha de tot tipus. Indiscutiblement algunes més agraïdes que d’altres, però també és cert que hi ha gent per tot.

Personalment em sento afortunada amb la feina; em fa rumiar contínuament i m’agrada. Me la sento feta a mida.

Aquests darrers dies em toca treballar amb dades de difunts. Això si que fa pensar, i molt. Vides molt llargues, però també extremadament curtes.  Vides plenes, incertes, tortuoses, o males vides.  I totes amb un punt i final.

Només mirant dades, la meva imaginació esdevé exponencial. Només mirant dades, les ganes de viure, i fer-ho com vull, són infinites. I d’això es tracta, de gaudir com un mateix vol. Encara que sigui treballant.

Tampoc és res fora del normal pensar que els “enterramorts” fan una tasca molt ingrata. Probablement, molts d’ells també ho poden pensar. Però de ben segur que n’hi ha que creuen que tenen la feina feta a mida. I gaudeixen. I els plau poder donar un cop de mà en moments delicats.  I de ben segur que les seves ganes de viure, i viure bé,  també tendeixen a l’infinit.

Aquesta és la targeta de la Funerària Poch, una de propera que fa uns anys que corre per la col.lecció.

Les funeràries d’avui dia tenen un ventall de serveis sorprenent. L’extracció i conservació de l’ADN o deixar l’empremta digital del difunt marcada en una joia són dos curiosos exemples.

En tot cas, mentre siguem vius, millor anar deixant empremtes però d’un altre tipus...