PERSONES: En Lluís i la Maite

En Lluis i la Maite s’han casat. Per fi em deslliuro d’aquest secret!!

Doncs si, en Lluis i la Maite s’han casat aquest migdia i resulta que no tenen targeta. Però a això hi posarem remei en una estona...

Aquesta targeta és la de Palamós, el poble on no els faria res viure i on, ara per ara, hi passen molts caps de setmana. En realitat ells són de terra endins.  En Lluís és de Sant Feliu de Pallerols i gairebé a raó d’això ens hem anat coneixent.

Sant Feliu de Pallerols és un petit poble de la Garrotxa amb uns 1.400 habitants, amb molts indrets per descobrir i una forma divertida de fer-ho: un circuit de Geocaching Turístic. Això del geocaching és una forma molt contemporània de conèixer el territori, però a casa, ho varem fer de forma més destralera,  ens varem aprendre la fisonomia de Sant Feliu perquè la Sandra en tenia dibuixat el mapa a la porta de la seva habitació... autèntica passió pel municipi, i per Mas Rostoll... 

Però Sant Feliu està ple de racons, cultura i llegendes que no es veien al nostre mapa. És una vila regada pel riu Brugent i forma part de dos espais naturals com són el Parc Natural de la Garrotxa i l’espai Natural del Collsacabra.  Esperem que aviat, i gràcies a la destresa d’en Lluís com a jardiner oficial de la vila (per nomenament meu), els pescallunes recuperin part de les seves riqueses herbolàries  que fins ara no sabien com havien perdut…

La Maite és una dona molt afectuosa i petonera, i en aquest sentit  aconsegueix treure’m de polleguera… però també és molt divertida, respectuosa i discreta, qualitats que no tenen preu. O potser hauria de dir que la Maite est affectueuse, amusant, respectueuse et discrète, et si sûr aime lire. Ja em diràs Maite com traduir que “em treus de polleguera”, ja veuràs com no has perdut vocabulari...!!

Amb la Maite i en Lluís fa poc que ens coneixem, però darrerament hem compartit forces estones i experiències, especialment gastronòmiques i de lleure, però també de més particulars. Tot i així segur que encara ens en queden moltes de pendents! A més,tard o d’hora haurem de fer una classe magistral sobre com preparar una bona sopa de sèmola...

Espero que, com fins ara, sigueu sent molt feliços. 

Félicitations!

De les “caniques” de Newton a la campana de Gauss Persones: Marta Carrió

Feia dies que li donava voltes a obrir novament el calaix de les targetes. Ahir, per dos motius diferents, em vaig acabar decidint.

De bon matí, mentre escoltava la ràdio de camí cap a la feina, en Carles Pérez va parlar de targetes. Comentava que en certa manera li feien nosa i, a més, les trobava anacròniques. Probablement té tota la raó, però a mi em va tocar l'ànima. Perquè jo, Carles Pérez, les targetes les col·lecciono, de tota la vida, en tinc a milers i no saps les coses que arribo a aprendre a través d’elles.

Per altra banda hi ha la Marta Carrió que certament no té res a veure amb les targetes, però en tinc una d’ella. La Marta m’està molt agraïda i jo volia correspondre d’alguna manera a tal agraïment. Doncs aquí està.

Amb la Marta, a la feina, parlem el mateix idioma. BOE, FIS, IP, JCR, ISCIII, AES, MICINN, FI, Q, incompatibilitats, convocatòries, projectes, signatures, últim dia, darrera hora...vaja,  ens entenem. Fa anys.

Però fora de la feina també compartim. D’una voleiada hem passejat per la Barcelona medieval i la guerra civil, hem parlat d'andròmines o de novel·les contemporànies i clàssiques, de les de tota la vida. Com quan vius on vas néixer, de tota la vida. Tot un goig haver descobert, amb els seus ulls, petits indrets com l’Alou, on la Marta hi passava hores i dies, setmanes i estius. També haver anat al BCIN, que té unes vistes privilegiades que em quedaven pendents d'admirar.

Fa gairebé un any vaig escriure sobre la Núria. La Núria va ser accidentalment la meva primera “alumna”, si se’n pot dir així. Crec que la Núria mai oblidarà les prestacions que les “caniques” ofereixen a l’hora d’aprendre alguns principis de la física. La Marta, la meva darrera “alumna”, si se’n pot dir així, mantindrà gravat a foc aquest dibuixet....

En tot cas Marta, malgrat les matinades que hem hagut de fer, per mi ha estat gratificant poder ajudar a que la teva muntanya particular es convertís en turó. A més, ens ho hem passat bé! Probablement jo més que tu... Així que gràcies per regalar-me petits plaers de la vida. Ah! I gràcies novament per aquests altres... 

No dubtis que els gaudiré molt.