Records entre fogons

Casualitat o no, en el seu dia, aquestes dues targetes de locals tan propers van anar a parar a la mateixa pàgina. De costat. Al peu de la pàgina 85 de l’arxivador nº 2. Son targetes de dos restaurants, el Padrino i el Versailles, que junt amb el Kubansky formen part de la meva infantesa. Anar a buscar pizzes al Il Padrino o pollastres al Versailles, quan també era rostisseria, passava poques vegades, però ens agradava!

Just al damunt d’aquestes dues targetes, hi ha la de la Jovita.  A la Jovita, una gran cuinera que tenia el seu restaurant a Calonge, tot sovint se la veia pel veïnat ja que cuinava a casa els Bailando.

Però per bon cuiner al barri, i amb tot el més gran respecte per als veïns, el meu pare. A banda de cuinar a casa i gaudir fent-ho, junt amb els seus amics van formar un club de cuina. Es trobaven en alguna barraca, i en els seus inicis, al Taller de Cuina de l’Escola Pere Rosselló. Cada mes, un dels membres del club elaborava un menú, cuinaven entre tots i s’ho passaven bé.   

Esquerra: bases del Club de Cuina de Calonge, 1993. Dreta: Portada del menú de fi de temporada del Club de Cuina, 2000.

Ells mateixos van participar de forma activa en la celebració i consolidació d’un concurs de cuina que, encara ara, es dur a terme tal data com avui, durant la Festa Major de Sant Martí de Calonge. Pere Caner, al seu clàssic llibre La Vall de Calonge, definia aquesta festa com “una festa de cara a la taula i més íntima que la d’estiu”. Actualment, durant aquesta festa major d’hivern, també es celebra la Festa del Vi Nou, i tot i que continua lligada a la taula, queda força lluny de la intimitat.

Tant la Jovita com el meu pare, que ja no hi són, havien participat i guanyat en el concurs de cuina que es feia en aquestes dates. L’any 1993 jo mateixa en vaig fer el cartell de les bases. Aquest any, com ja va passar el 1990, el plat a cuinar es el Platillo de Festa Major i segur que ha estat tot un èxit de participació i tradició.

Esquerra: cartell del 7è concurs de cuina de Calonge, 1993. Dreta: Bases del concurs de cuina de Calonge, 1990.

A casa, en el meu particular joc entre fogons i nostàlgia, he improvisat un bacallà amb ceba i favetes. Com sempre, en honor seu.

A dalt esquerra: Josep Mª Sanvisens, en plena feina al concurs de cuina de Calonge; dreta: orgullós del premi, 1997. A baix: Bacallà amb favetes by A. Sanvisens

PERSONES. Xavier Palet Sabater

Com li agrada dir tot sovint a un dels meus mestres i referent, “això no caduca”. Doncs no, aquesta col·lecció de targetes no caduca. Aquí està, impassible a temporades però creixent de forma silent durant prop de trenta anys. I com gairebé sempre en aquesta vida, tot torna; i les ganes d’escriure, més enllà de la feina, ja fa dies que volten.

He començat a remenar targetes i no acabava de trobar l’oportuna. Finalment, he decidit que l’atzar triés per mi, i no ha pogut estar més encertat. M’ha caigut a mans una que no recordava i que m’ha fet il·lusió tenir. 

Quina sorpresa Xavier, sempre tan emblemàtic, polifacètic i entranyablement trapella. Coses de l’atzar, aquest matí, de bon matí, he coincidit amb algú que t’és molt proper, i si arribo a saber que acabaria escrivint això, potser hauria pogut aprofitar l’ocasió i posar-me al dia. 

En tot cas, només cal una volta per la xarxa i se’t descobreix a tu en estat pur i, a més, no dubto que ets tu immensament realitzat. El Kamerino de l’Enginy si que és una joia de col·leccionisme que amb peces com aquestes no deixa indiferent.  

Són peces que evoquen a un temps pretèrit i t’omplen de nostàlgia, en part postissa, en part literària, en part cinematogràfica... a gust i edat de cadascú, però sigui com sigui, peces que retraten un bocí de la història de Catalunya.

Dels mateixos anys on es remunten aquestes relíquies es va fer l’Exposició del Moble a Montjuïc, com a preludi de l’Exposició Internacional que es faria el 1929.  En tots dos esdeveniments, no hi van faltar obres d’Antoni Badrinas, un reconegut moblista, decorador, pintor i galerista mereixedor de diversos premis. 

Aquesta targeta seva no forma part de la meva col·lecció particular però l’arxiu del Museu del Disseny de Barcelona té aquest privilegi.

En tot cas, jo tinc la teva. Xavier Palet i Sabater restaurador, pintor, artista, enigmàtic, sorprenent, empordanès i que sempre m’has vist amb bons ulls i m’has robat un somriure.

PERSONES: En Lluís i la Maite

En Lluis i la Maite s’han casat. Per fi em deslliuro d’aquest secret!!

Doncs si, en Lluis i la Maite s’han casat aquest migdia i resulta que no tenen targeta. Però a això hi posarem remei en una estona...

Aquesta targeta és la de Palamós, el poble on no els faria res viure i on, ara per ara, hi passen molts caps de setmana. En realitat ells són de terra endins.  En Lluís és de Sant Feliu de Pallerols i gairebé a raó d’això ens hem anat coneixent.

Sant Feliu de Pallerols és un petit poble de la Garrotxa amb uns 1.400 habitants, amb molts indrets per descobrir i una forma divertida de fer-ho: un circuit de Geocaching Turístic. Això del geocaching és una forma molt contemporània de conèixer el territori, però a casa, ho varem fer de forma més destralera,  ens varem aprendre la fisonomia de Sant Feliu perquè la Sandra en tenia dibuixat el mapa a la porta de la seva habitació... autèntica passió pel municipi, i per Mas Rostoll... 

Però Sant Feliu està ple de racons, cultura i llegendes que no es veien al nostre mapa. És una vila regada pel riu Brugent i forma part de dos espais naturals com són el Parc Natural de la Garrotxa i l’espai Natural del Collsacabra.  Esperem que aviat, i gràcies a la destresa d’en Lluís com a jardiner oficial de la vila (per nomenament meu), els pescallunes recuperin part de les seves riqueses herbolàries  que fins ara no sabien com havien perdut…

La Maite és una dona molt afectuosa i petonera, i en aquest sentit  aconsegueix treure’m de polleguera… però també és molt divertida, respectuosa i discreta, qualitats que no tenen preu. O potser hauria de dir que la Maite est affectueuse, amusant, respectueuse et discrète, et si sûr aime lire. Ja em diràs Maite com traduir que “em treus de polleguera”, ja veuràs com no has perdut vocabulari...!!

Amb la Maite i en Lluís fa poc que ens coneixem, però darrerament hem compartit forces estones i experiències, especialment gastronòmiques i de lleure, però també de més particulars. Tot i així segur que encara ens en queden moltes de pendents! A més,tard o d’hora haurem de fer una classe magistral sobre com preparar una bona sopa de sèmola...

Espero que, com fins ara, sigueu sent molt feliços. 

Félicitations!